La “seguretat pública”, el camp de batalla del populisme punitiu

Ciutat Col·laboracions

Té relació la sensació de seguretat amb les dades de delinqüència? Rebem les dades correctes? S’analitzen correctament les dades sobre el tema? Què hi ha de populisme “fàcil” darrere de les opcions de l’administració? I què ha passat a Santa Coloma en els darrers anys? Publiquem una bona anàlisi del Grup de Treball per a la Defensa dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Mediambientals de Gramenet.

Odia el delicte i compadeix el delinqüent.
Concepción Arenal (1820-1893)

I. La interpretació populista de les dades

En un tuit recent, l’alcaldessa Núria Parlon deia que Santa Coloma de Gramenet “és un referent en el protocol de prevenció d’ocupacions il·legals gràcies a l’excel·lent coordinació dels serveis municipals: Policia Local-USIR i disciplina urbanística”. Però quasi mai les dades que s’aporten són contrastables per verificar afirmacions com aquesta, més enllà d’adjuntar un vídeo que posa en escena unes imatges en les quals es veu com la policia esbotza la porta d’un habitatge i realitza una detenció, en un muntatge que combina el missatge de mà dura i eficàcia policial i el de la propaganda política a la recerca del vot.

El dia 3 de juliol de l’any passat, en plena pandèmia, l’alcaldessa declarava en roda de premsa, sense fonamentar-ho, que la delinqüència havia augmentat un 3% a Santa Coloma1 (nota municipal o Ajuntament Informa núm. 1618). Així, en sintonia amb el pensament polític de la dreta i l’extrema dreta2, reclamava una política d’enduriment del codi penal i d’increment de les penes de presó quan les estadístiques de criminalitat denunciada o detectada el 2020 del Ministeri de l’Interior espanyol3 i dels Mossos d’Esquadra ho desmentien mostrant, en general, uns indicadors a la baixa si es comparaven amb els de l’any anterior, el 2019. Un fet coherent amb la situació de confinament i d’estat d’alarma. No obstant això, i per la mateixa raó del confinament, podien augmentar els delictes de violència masclista i intrafamiliar, més difícils de detectar i de denunciar. El motiu real d’aquella roda de premsa, però, no era cap altre que justificar l’increment de la plantilla i del pressupost de la policia municipal i, sobretot, la creació de la USIR, l’anomenada unitat d’intervenció ràpida de la guàrdia urbana4 com una mesura extraordinària dins del Pla de Xoc de Seguretat Integral 20205.

Ho argumentava dient que “s’han de canviar les lleis per poder ser més durs en el càstig amb les persones que són delinqüents reincidents”. I reclamava la “reforma urgent del codi penal i de la legislació”, perquè són instruments molt febles que “permeten que delinqüents reincidents continuïn delinquint en lloc d’enviar-los a presó”. Una violència penal classista que l’alcaldessa no reclamava per a la delinqüència de coll blanc com la del rei emèrit o com la dels passadissos municipals de l’exalcalde Bartomeu Muñoz, els delictes laborals, fiscals o de corrupció, d’un cost molt més elevat que la delinqüència comuna

Sorprenia la vehemència punitiva de les seves paraules quan la legislació penal espanyola ha estat reformada reiteradament per incrementar-ne la penalitat i el càstig, de manera que és una de les més dures d’Europa i situa l’Estat espanyol en els primers llocs pel que fa als percentatges d’empresonament. Això ha creat la paradoxa social de tenir una de les poblacions recluses més grans i una de les taxes de criminalitat més baixes de la UE, quan els estudis mostren que un codi penal més dur en la durada de les penes no fa disminuir el nombre de delictes. Decreixen quan es combaten les causes que porten a delinquir.

Aquest mes d’octubre, poc més d’un any després, en declaracions a La Vanguardia del 5/10/2021 i al Full municipal, l’alcaldessa afirma que els índexs de criminalitat de 2021 han baixat en relació amb els del 1r semestre de 2019 –els anteriors a la pandèmia– i que, en bona part, això és gràcies a la intervenció de la recent creada USIR. Aquesta doble interpretació i conclusió sense context, a més de prematura i discutible, és esbiaixada, fal·laç i interessada políticament perquè pot induir a l’error o a l’equivoc a la ciutadania poc avesada a treballar amb dades perquè en realitat, i en relació amb la tornada a la normalitat postpandèmia, les dades indiquen el contrari, que els índexs de criminalitat denunciada o coneguda de determinades tipologies delictives –si be amb variacions segons la tipologia– augmenten en relació amb els de 2020, tot i que no han arribat encara als nivells de 2019. Però la tendència és a augmentar, no a disminuir. És a dir, a tornar a la normalitat de les dades mitjanes de criminalitat preexistents abans de la pandèmia. 

Com interpreta el butlletí municipal les dades de criminalitat local

A l’Ajuntament Informa s’afirma que les dades estadístiques sobre el conjunt d’infraccions penals a la ciutat apunten a una evolució positiva amb un descens del 6,79% i compara les dades del primer semestre de 2021 –encara sota restriccions per la pandèmia– amb les d’un any normal com el 2019, saltant-se les de 2020. Però si observem el grup de delictes escollits del primer semestre del 2018 al 2021, veiem que el conjunt de dades de 2020 i de 2021 mostren l’efecte de la pandèmia amb un descens significatiu d’un 22,68% l’any 2020 i un repunt a l’alça les del 2021 d’un 20,55% en relació amb les de l’any anterior, probablement per un relaxament de les restriccions. Tot i això, encara estan per sota de les dades de 2019 (gràfic 2). Apuntem aquí que considerem incorrecta la comparació que fa aquest Butlletí entre les dades de 2021 i les de 2019 i que en fa una interpretació esbiaixada i interessada.

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de les tipologies que defineix del Ministeri de l’Interior. (1) S’ha utilitzat una selecció de les dades de les tipologies que hem considerat més rellevants en aquests cas, de les definides pel Ministeri.

Com ho és quan afirma que els delictes “de lesions i baralla tumultuària” han baixat un 83,10% des de 2019 (un 79,58% en relació amb el 2020) ometent que en el 2021, en relació amb el 2020, només ho ha fet en un 17,24% o quan diu que els “robatoris amb força  a domicilis, establiments…” han disminuït un 43,75% quan ho han fet només en un 26,12% respecte al 2020, sense cap referència al context de pandèmia d’aquest any i mig estadístic en el qual l’oci nocturn ha estat tancat fins al 8 d’octubre i l’estat d’alarma i el confinament domiciliari nocturn no s’ha aixecat fins al 9 de maig. Una situació de control social que no sembla la més propicia per cometre aquests tipus de delictes i que en pot explicar el descens. 

Així mateix, és fal·laç utilitzar aquesta comparativa per afirmar que els “furts” i els “robatoris amb violència” han baixat de manera més moderada, un 2,17% i un 1,74% respectivament, quan en realitat es mantenen dins la tendència global a l’alça, i augmenten un 43,21% i un 8,65% en relació amb el mateix període de 2020 i s’acosten a les taxes de 2019 (gràfic 1). Pel que fa a altres tipologies delictives que preocupen socialment com són els delictes de violència de gènere, violència intrafamiliar i domèstica a la ciutat, que es mantenen a nivells de 2019 o superiors, ni se’n parla a l’Ajuntament Informa.

En conseqüència, presentar i interpretar aquestes dades de manera esbiaixada per atribuir el descens delictiu al fet d’haver “millorat l’eficàcia policial gràcies a la tasca de la USIR i la GIP”, obviant el context de pandèmia i sense una avaluació que ho provi, està en la frontera entre la irresponsabilitat i l’electoralisme. Certament, caldrà esperar a les dades de final d’any i a les del primer semestre de 2022 per conèixer i analitzar l’evolució dels indicadors dels diferents tipus delictius. 

Com assenyala la criminologia, el delicte es desplaça i s’adapta a les noves condicions, però no desapareix. La majoria de delictes no arriben a conèixer-se i s’estima que la taxa de no denúncia se situa entre el 70% i el 79%, segons les tipologies. Però que no es denunciïn per diferents raons, no vol dir que no existeixin. I tot això ja indica la complexitat del fenomen i la dificultat de disposar de dades i d’una anàlisi rigorosa.

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de les tipologies que defineix del Ministeri de l’Interior. (1) S’han utilitzat només les dades globals de les tipologies definides pel Ministeri, no s’ha inclòs la dada “resta d’infraccions penals”. No obstant això, aquest grup de dades confirma la tendència a l’alça del primer semestre de 2021 que, en aquest concepte, supera les de 2019.

II. Els factors socioeconòmics i polítics de la delinqüència

L’exalcalde de Nova York, Rudolph Giuliani, va ser força conegut en la segona meitat dels 90 per la seva política de tolerància zero o finestres trencades que es va caracteritzar per l’augment del pressupost de la policia, una forta repressió –fins i tot per delictes menors o intranscendents o per meres sospites– i per incrementar les despeses en noves tecnologies de vigilància quan, de fet, la criminalitat estava en descens des de feia tres anys. Una política criminal que, a mitjà i llarg termini, no va resoldre el problema, però sí que va tenir efectes adversos en polaritzar la societat, amb un alt cost social per a les minories i la població migrant que van ser objecte de discriminació i violència, i detonant de la criminalització de la pobresa. Malgrat això, segons els estudis realitzats, en el descens de la delinqüència van ser més determinants factors conjunturals com el creixement econòmic, la reducció de la desocupació i la de la població d’homes d’entre 15 i 25 anys o els canvis de comportament en el consum de drogues dures, que els policials. 

Fa molts anys que la sociologia i la criminologia crítica ha estudiat la relació de determinats problemes socials amb l’augment de les taxes de delinqüència i l’evidència científica demostra que la desigualtat i l’exclusió social, l’augment de la pobresa i la seva concentració espacial en barris-gueto són factors que afecten de manera directa i indirecta l’increment de la delinqüència. En conseqüència, és un error pensar que els patrons delictius, el seu increment o descens, són deguts a unes o altres decisions polítiques de seguretat. Obviant de manera deliberada que les causes del delicte tenen una profunda arrel social que genera el mateix sistema i que les mesures i normes punitivistes no resolen, més aviat acaben agreujant, si no es produeix una millora en les condicions de vida dels segments de població més vulnerables.

Com indiquen les dades estadístiques6, la crisi pandèmica i socioeconòmica ha incrementat de manera significativa la pobresa moderada i l’extrema i el risc d’exclusió, fet que sense mesures de xoc efectives agreujarà encara més els problemes de cohesió i de des-estructuració social i familiar quan finalitzin els ERTO, l’única mesura que ha tingut efectes positius en contraposició a la de l’Ingrés Mínim Vital que han sigut quasi irrellevants. I, en el cas de Santa Coloma, amb l’índex de vulnerabilitat social i urbana més alt de l’Àrea Metropolitana7 serà –ja ho és– un problema greu i rellevant a resoldre en un futur immediat. 

Si s’opta per la via del poder penal, per l’estratègia del càstig, que és un dels instruments de control social més violents i ineficaços, com a opció que preval per sobre de la prevenció, la rehabilitació i la reinserció social, els problemes no faran més que agreujar-se. El populisme punitiu, que propugna una més gran intervenció policial repressiva en l’espai públic, més enllà de garantir uns nivells raonables de seguretat, no garanteix quotes de seguretat més elevades, ans al contrari, la instrumentalització política del fenomen delictiu –que pot ser una sensació d’inseguretat subjectiva– les pot agreujar en convertir-se en un instrument per castigar els pobres, les minories, els migrants i els joves amb l’únic objectiu de cercar rèdits polítics i electorals. No es tracta, doncs, de no donar seguretat i resposta penal quan sigui l’opció més adequada, sinó que l’única garantia de seguretat real és la d’assegurar unes condicions de vida digna per a tothom. 

Però si la normalitat que s’imposa és la del treball precari i els salaris de misèria, la carestia de la vida (habitatge, lloguers, llum), uns alts nivells d’atur juvenil, un futur incert i una emancipació impossible, aquest sí que serà un focus real d’inseguretat social i de precarietat material, familiar, escolar, sanitària o mental. I això implicarà, com assenyala Loïc Waquant8, que l’Estat penal, la policia, els tribunals i la presó serà qui exercirà amb el “rostre més tenebrós” la nova política social per a les més vulnerables, les classes de vida precària que habiten atrapades en l’espai social i urbà més degradat a causa de la desregulació econòmica, laboral i el retrocés de la protecció social que va liquidant l’estat del benestar.


Notes

1. En concret, dins d’aquest 3%, s’assenyalava l’increment de la tipologia tradicional de robatori amb violència quan, de fet, havia baixat un 9,6% durant el primer semestre del 2020. Probablement, es feia una barreja poc rigorosa de les dades de la Junta Local de Seguretat elaborades, deien, a partir de “l’activitat policial” i del “percentatge de detencions”, però sense tenir accés a consultar-les, a la metodologia, les tipologies, les sèries temporals i anuals…
2. A nivell local, tant Ciutadans com el PSC coincideixen a reclamar més dotacions de policia local, mà dura policial, enduriment de les penes per multi-reincidència i més tecnologies de videovigilància. Llegir aquí.
3. Les dades i les sèries estadístiques de criminalitat de Santa Coloma de Gramenet, publicades pel Ministeri de l’Interior espanyol es poden consultar aquí.
4. A aquestes despeses s’hi han d’afegir la compra d’un dron policial i la inversió de 12,5 milions d’euros en la construcció d’una nova comissaria de la policia local.
5. Aquest Pla de Xoc de Seguretat Integral 2020, a diferència d’altres, no l’hem trobat publicat al web municipal. 
6. Vegeu: “Una aproximació als efectes socioeconòmics de la covid-19 a la metròpoli de Barcelona”. Estimacions, desigualtat social i pobresa, AMB, IV trimestre 2020. Irene Cruz, Lara Navarro-Varas i Sergio Porcel. IermB
7. iermB: El 70% dels barris més vulnerables de la metròpoli de Barcelona es concentren al Besòs
8. Waquant, L. (2006). Castigar els pobres. El nou govern de la inseguretat social. Barcelona: Edicions de 1984.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.