Exili republicà 1936

L’exili del 39

Col·laboracions Memòria

Amb l’entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat, el 27 de gener del 1939, va acabar la guerra a Gramenet del Besòs i va començar una llarga postguerra. També va començar l’exili per a qui va haver de marxar fugint cap a la frontera francesa. Allà els esperaven l’extrema duresa dels camps de concentració de les platges d’Argelers i altres poblacions. Text: Josep Lluís Sànchez Palacios. Foto: Autor desconegut. Museu Memorial de l’Exili-MUME (Frontera amb França, gener de 1939).

La Retirada és com es coneix popularment, sobretot a França, l’èxode dramàtic i massiu dels republicans que van creuar la frontera francesa al final de la Guerra Civil espanyola a finals de gener de 1939. A Figueres, el dia 1 de febrer es va fer la darrera sessió de les Corts Espanyoles republicanes. El dia 10 de febrer les tropes franquistes arribaven a la Jonquera i la frontera francesa es tancava.

L’exili republicà havia començat, així com la dictadura que es va allargar fins a la mort de Franco i en certa mesura encara perdura a causa de la falsa transició que es va posar en marxa llavors, per canviar-ho en aparença tot sense que res essencial canviés. Van ser molts milers, unes 500.000 persones, les que van travessar entre el 28 de gener i el 10 de febrer per l’Alt Empordà, la Cerdanya i el Ripollès. El govern francès va desarmar els soldats i va internar els exiliats a camps de concentració molt precaris i improvisats, que no reunien les mínimes condicions de salubritat.

Allez, allez! Al campo!

Entre 1939 i 1945, pels camps del Rosselló van passar més de 250.000 persones, primer espanyols; després, amb la Segona Guerra Mundial, jueus, gitanos, antifeixistes italians i alemanys. Sense espais habitables en ple hivern, sense aigua potable ni menjar, sense serveis mèdics de cap tipus, però amb rates i paràsits abundants. Eren extensions grans de terreny a les platges d’Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes i el Barcarès, encara que també van haver-hi altres camps a l’interior: Al Vallespir, Gurs, Brams, Agda…

Els refugiats republicans havien arribat molt esgotats dels estralls de la guerra cruenta que havien patit o els bombardejos a la rereguarda civil. Havien d’excavar forats en la sorra per protegir-se del vent i del fred que feia sobretot a la nit. Van separar els homes i les dones, i això va provocar el trencament de famílies i parelles. Només es podien retrobar a la missa dominical o a crits des de la tanca de separació.

A més, la incerta situació política a escala internacional i l’inesperat tracte vexatori dels gendarmes francesos i de les tropes colonials senegaleses feien perdre l’esperança per superar la dissort de la derrota i l’exili obligat. S’afegia la vergonyosa traïció a la República per part del govern francès. Els presoners eren considerats “estrangers indesitjables” i van ser maltractats i explotats inhumanament. Van patir fam, tortures i empresonament i van continuar així fins a la Guerra Mundial on molts van passar a camps de treball, a la Legió estrangera o van ser deportats i exterminats en els camps de la mort nazis com el de Mauthausen (Àustria) i altres.

L’exili colomenc

José Berruezo, ens diu en el seu llibre Por el sendero de mis recuerdos: “Siguiendo, pues las orientacions recibidas en al noche del 25 de enero, empezó con grandes dificultades la evacuación de las mujeres y los niños, saliendo los hombres algo después. Yo me habia personado en casa de Celestí Boada para instar a su mujer que se viniera con nosotros, pero me puso impedimentos argumentando que quería permanecer con sus hijos.
El dia 26, bien de mañana, saliamos a pie hacia San Adrián, donde estava previsto que  nos esperava un camión que nos conduciria hacia la frontera. Ya estaba el motor en marcha, cuando nos enteramos que en aquellos momentos empezaba la invasión a San Andrés de las heterogeneas tropas ‘nacionales’”.

Diu també Berruezo: “En Santa Coloma quedó la Casa del Pueblo y su escuela. Quedaron también afanes de urbanización de la villa. Proyectos de construcción de alcantarillado. De reconstrucción de escuelas. De convertir Santa Coloma en un pueblecito alegre, higiénico e instruido —que ya habia comenzado con la urbanización de la Rambla de Sant Sebastián— y también de respetar el arbolado y jardines de la Torre Sagarra (…) sede de un futuro Museu Local”.

En aquells moments José Berruezo  (CNT) era l’alcalde de Gramenet del Besòs, des que, a la primavera de 1938, el llavors alcalde Celestí Boada (ERC) va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà.

Rescatar el noms dels deportats

Llistat de gent colomenca als camps de refugiats de França: A BARCARÉS: Joaquim Mateu Pi i Miquel Serra Molina. A ADGE (HERAULT): José Barreiros Avellana, Miquel Rocabeyera Boada, Isidro Alié Torrents, Salvador Tutusaus Torres, Fernando Bonilla López, Miquel Noe i Domingo Quin. A  ARGELÉS-SUR-MER: José Barreiros Avellana i Cecilia Utrilla Asensio.

Tenim constància dels seus noms perquè l’alcaldia franquista va tramitar gestions pel seu retorn davant del cònsol espanyol a Perpinyà.

La llista d’exiliats és molt més llarga i manca un estudi especialitzat per disposar d’un llistat acurat. Alguns noms que recullen altres fonts són: Joan Berruezo Silvente, Antoni Capdevila Tutusaus, A. Paredes, J. González, R. Martínez, Benimelis (pare), Benimelis (fill), S. Galobardes, J. Pinyol, Ll. Segú, J. Pegu, F. Rosés i segur que molts altres més.

Com va dir un dels supervivents:  La sorra de la platja d’Argelers, on va estar el camp, no són grans de sorra, són llàgrimes dels refugiats que amb el fred es van congelar i es van fer pedra. El mateix podria haver dit el meu avi.

La memòria familiar i personal

Abans que se’n parlés com ara de la memòria històrica, quan jo era un nen de pocs anys, vaig saber que algunes històries de la meva família no s’explicaven, no es podien parlar ni saber. Només la meva àvia m’havia explicat coses quan jo l’interrogava amb la insistència i ingenuïtat de la infància. Després altres familiars m’han preguntat: I tu com saps això de l’avi? Doncs perquè vaig preguntar a l’àvia… Així de senzill.

El meu avi

Però és poc el que vaig saber aleshores i el que, molts anys després, vaig esbrinar: una història familiar d’exili, camps de concentració, condemnes i presó de l’avi José Maria. Ell va estar als camps de concentració del sud de França fins que el van retornar, per sort o per desgràcia, al seu poble: Peñarroya-Pueblo Nuevo (Còrdova). Pocs mesos més tard, ja instal·lat a casa amb la dona i els fills, va ser detingut i jutjat en Consell de guerra. Era el 22 d’abril de 1941. El van condemnar a quinze anys de presó i en va passar nou. No he sabut trobar quin va ser el motiu. Tenia 36 anys.

Platja d’Argelèrs, un hivern molts anys després. Foto STL

Un 60 % dels exiliats van acabar retornant a l’Espanya feixista. Van ser repatriats de manera més o menys voluntària: El lema dels franquistes era: “No hi ha càstig pel qui no té res de que penedir-se!” És clar que només era un lema de propaganda. La majoria van patir repressalies.

No puc ni imaginar-me com devia ser el pas del meu avi per aquells camps de concentració del sud de França. Però imagino que enyorava la dona i els tres fills que l’esperaven al poble d’Andalusia, que pensava que la dictadura duraria poc i que no correria perill si retornava. Tenia altres opcions?

Anys després, quan ja era gran, vaig saber més d’altres històries familiars ocultes com la de l’afusellament a causa de la condemna a mort del Consell de guerra de l’oncle avi Nicolàs, tinent de l’exèrcit republicà. L’àvia m’havia explicat del seu assassinat, que ningú va gosar defensar-lo, que va morir per haver defensat la República legítima. Mentre els recordem, perviurà la seva memòria.

En veu de Pere Quart, un dels intel·lectuals sabadellencs que va haver d’agafar el camí de l’exili: ‘una esperança desfeta, una recança infinita’

Les àvies xerraires

Com altres nets i netes, o com molta gent de les terceres i quartes generacions, m’he preocupat de saber-ne més, perquè ja “alguna cosa sabia”. Malgrat tot, em penedeixo de no haver-ne parlat més amb l’àvia. Llavors encara no havia descobert el valor de la memòria històrica, personal i col·lectiva. Segur que no sóc l’únic que se’n penedeix i la troba a faltar.

Caldria fer un reconeixement i homenatge a les àvies xerraires de la guerra i la postguerra. Però sobretot cal escoltar-les i recollir els seus testimonis.

José Saramago ho diu molt bé: “Cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l’oblit i s’acaba en la indiferència”. Més m’agrada encara la frase de la tan estimada escriptora Montserrat Roig: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.

Tot plegat, aquesta història no us recorda, salvant totes les distàncies evidents, al que estem vivint actualment amb els refugiats que travessen les fronteres europees fugint de la guerra i la desesperació?


Bibliografia utilitzada que es pot consultar a la Col·lecció Local de la Biblioteca Central:
BERRUEZO, José, Por el senderó de mis recuerdos (1920-1939), Grupo de Estudios Histórico Sociales.1987.
GALLARDO ROMERO, Juan José i MÁRQUEZ RODRÍGUEZ, José Manuel. Revolución y guerra en Gramenet del Besòs (1936-1939). Grupo de Estudios Históricos 1997.
GRUPO DE HISTORIA JOSÉ BERRUEZO. Una ciutat dormitori sota el franquisme. Santa Coloma de Gramenet 1939-1975. Ediciones Carena. 2006.
CARRERAS GARCIA, Montserrat i RUÏZ TOSSAS, Helena. La República i la Guerra Civil a Sta. Coloma de Gramenet. Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. 1986.

1 thought on “L’exili del 39

  1. Ja els convé no moure res ni indagar sobre la memòria històrica d’aquest país. Apareixerien molts cognoms que avui dia segueixen dalt oprimint tot el que els deixen o deixem. Si fos per ells tornaríem a aquests camps de treball per no aixecar cap i ells seguir alegrement amb les seves vides sense tenir una mica de vergonya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *